dilluns, 30 de gener de 2012

Declaracións del degà dels advocats andorrans al diari Bon Dia

El nou degà del Col·legi d’Advocats pren el càrrec amb el repte d’implicar molt més en la vida col·legial els no exercents i els exdegans. Entre les reivindicacions hi ha que es tiri endavant el Codi de procediment civil, la regulació de la carrera judicial i la llei de l’advocacia. També creu que els procediments són massa lents i que, per tant, calen eines per agilitzar-los. A més, diu que l’obertura econòmica ha de comportar una reciprocitat quant als requisits d’accés a la professió.
Quan va ser escollit va dir que li agradaria implicar molt més els antics degans i els no exercents en la vida del Col·legi d’Advocats. ¿Això com es vehicularà i per què es vol fer?
Hi havia algunes mancances dins el col·legi. La primera: els degans que al llarg del seu mandat tenen relacions amb altres persones, coneixen altres degans, membres d’altres institucions. En el moment en què deixen de ser degans tot això s’acaba. Crec que és una llàstima que tota aquesta experiència s’acabi perdent, perquè perdem contactes, un capital que podem aprofitar.
Per fer això, que no és previst als estatuts, hem de veure com es vehicula, però m’agradaria crear una mena de consell d’exdegans o senat del Col·legi d’Advocats que permetés que es pogués aprofitar l’experiència d’aquestes persones, fins i tot que poguessin representar el col·legi en algunes ocasions. N’hem d’acabar de parlar per veure com es vehicula.
Una altra mancança que constatem és que el col·legi és professional, és a dir, que s’ha de preocupar per la professió d’advocat, però hi ha una tradició en alguns col·legis que incorpora exercents i no exercents, perquè hi ha una part de ciència jurídica que forma part del col·legi i que afecta els advocats. És normal trobar als col·legis comissions de drets humans. En el nostre tenim gairebé la meitat dels col·legiats que són no exercents i, en canvi, hi ha poca comunicació i poca transcendència de la seva participació.
Volem intentar que tinguin aquesta participació i tenim pensat crear una comissió perquè puguin fer propostes a la junta de govern de quins són els serveis que es podrien prestar i en què els agradaria poder participar. El projecte que tenim, doncs, és treballar tant com es pugui i escoltar tothom.
També va parlar de lleis, i una que és l’eterna reivindicació, el Codi de procediment civil, sembla que avança…
Esperem que avanci i s’aprovi definitivament. El Codi de procediment civil és el que regula, quan hi ha un litigi, com s’ha de procedir per fer el plet, com s’han de presentar la demanda, els testimonis… I encara una cosa més important: al final del procediment el que es persegueix és una sentència, però cal destacar que amb la sentència no n’hi ha prou, ja que el que es necessita és que s’executi. La gravació de les vistes, el procediment, fer-lo més verbal i menys escrit i, sobretot, executar la sentència, que és el gran problema que tenim –tot i que no és exclusiu d’Andorra–, són algunes de les reivindicacions.
Segurament el que la gent no entén és que hi hagi una sentència però no acabi d’executar-se…
Això és la negació de la justícia…
¿La solució és que hi hagi un executor?
N’hi pot haver moltes, de solucions, i una és aquesta; n’hem trobat altres que també han funcionat, però no veig per què no hauríem de provar aquesta. Un executor privat, sempre sota control, perquè no és que la Batllia desaparegui, sinó que l’executor està sota el seu control. Això serviria per alliberar la Batllia i per trobar una via que faci que la justícia sigui efectiva.
¿Quines altres mancances cal resoldre?
A l’administració de justícia li exigim molt, tenen una feina difícil i ha de ser prou reconeguda. Primer hi ha els mitjans, que en molts aspectes es poden millorar. L’edifici de la seu de la justícia sembla una cosa ajornada per sempre més. Si es tractés d’un altre servei bàsic, si fos una caserna dels bombers o un hospital, això seria impensable.
En canvi, a l’administració de la justícia la gent no li dóna gaire importància i les condicions en què treballen avui els funcionaris i els batlles no són les millors, ni molt menys. Això ens ha de preocupar, perquè han de poder exercir la seva feina en les millors condicions possibles.
Primera cosa, doncs: perquè funcioni millor la justícia calen mitjans. També els hem de donar eines, lleis, que puguin fer més àgil la tramitació. Els processos duren molt, però és que tenim lleis que fan que el procediment sigui feixuc, lent, i cal que es donin les eines perquè tot sigui molt més àgil.
També cal pensar que la llei de la carrera judicial és necessària, perquè és necessari que un batlle pugui saber quin serà el seu camí. És cert que establir això té dificultats perquè és una administració de la justícia molt restringida i en llocs més grans és més fàcil, però s’ha de fer. Cal, doncs, mitjans, eines i el reconeixement.
Ara, a més a més, es comença a parlar de l’andorranització de la justícia...
Això està bé. Això no és cap crítica als magistrats estrangers, que ens han prestat un gran servei. Tampoc és estrany que un país petit tingui magistrats estrangers i penso que, a més, tampoc és bo que desapareguin totalment. Potser podríem arribar a un sistema mixt. Tindríem l’avantatge de tenir gent de fora i que no tenen els inconvenients de participar en una societat tan petita com nosaltres, i al mateix temps gent del país que coneix les nostres peculiaritats.

En països grans, a París, per exemple, un jutge no coneix la gent que està en litigi... però, en canvi, aquí el batlle coneix tothom. Això és un avantatge i alhora un inconvenient. Per tant, no està malament tenir alguns jutges que vénen de fora.
¿Com cal regular l’accés a la professió?
Sempre ha calgut. Històricament la universitat ens ha donat coneixements teòrics però no la pràctica. Per tant, abans l’accés a la professió es feia a través d’una passantia: un anava a treballar a un despatx d’advocats, començava a adquirir una certa experiència i quan ja la tenia començava a exercir ell sol. Això amb el temps ha anat desapareixent, no tan sols aquí sinó arreu.
Ara es veu la necessitat que quan se surt de la universitat es pugui fer alguna cosa més per adquirir experiència. No són els advocats els que se la juguen sols, hi ha uns clients, i no es poden córrer riscos. Des d’aquesta òptica els nostres països veïns han creat màsters o cursos en una escola per poder accedir a la professió.
Nosaltres, a més, tenim un inconvenient afegit, i és que els nostres estudiants de dret han estudiat necessàriament fora d’aquí i, per tant, abans d’exercir és bo que hi hagi aquesta formació complementària en la legislació del país per poder exercir. Per tant, des del punt de vista de regular-nos a l’entorn, crec que aquesta formació hauria de ser meitat teòrica i meitat pràctica; teòrica per conèixer l’ordenament jurídic del país i, a més a més, pràctica, en despatxos d’advocats o a altres llocs.
¿Aquesta formació hauria de ser obligatòria?
Als països del nostre entorn és obligatòria i, per tant, nosaltres hauríem d’anar en la mateixa via. Cal destacar que hi ha el postgrau en dret andorrà, que no és obligatori i que ha estat molt útil per a molta gent i ha estat una feina molt bona de la Universitat d’Andorra i la gent que hi col·labora. Això pot continuar com a cosa no obligatòria. És a dir, hi pot haver una formació més complementària i estic segur que això la universitat ho oferirà, però hi ha d’haver un mínim que ha de ser obligatori, perquè a més el nostre entorn ho requereix.
A priori, sembla que el volum d’advocats al país és elevat. ¿Això és així?¿Cal limitar-ho?
Crec que no ho podem limitar. La professió ha d’estar regulada, i per això hi ha d’haver la llei de l’advocacia, que és molt important, però més enllà d’això no es pot limitar. Per mi seria un gravíssim error fer numerus clausus, seria inacceptable. Crec que no hi ha massa advocats. És cert que la situació que ens toca viure fa que probablement hi hagi algun advocat que comenci a tenir dificultats, i el col·legi treballarà en això. Això no passava fa anys, però ara això no es deu al nombre d’advocats, sinó al moment. També hi ha altres professionals que han notat una davallada important de feina.
¿Hi ha hagut, doncs, una davallada de feina? Perquè sembla que hauria de ser al contrari, que en temps de crisi hi hagi més qüestions que puguin acabar als tribunals.
Hi ha hagut una davallada de la qualitat de la feina. Els advocats ens guanyem la vida quan els nostres clients se la guanyen. Avui hi ha un volum de feina important però no és gaire rendible. Hi ha molta feina però facturem menys que fa uns anys.
No ens queixem, perquè li passa a tothom, però el que hem de fer és vetllar per les dificultats que pugui tenir algú del col·lectiu, mirar què podem fer per ajudar-lo. La junta anterior ja ho havia treballat i ara ho acabarem: es tracta del retard en els pagaments. Estem mirant que, a través d’un acord amb una entitat bancària, se’ns puguin avançar aquests diners i no ens haguem d’esperar tant.
Pel que fa a l’obertura econòmica, ¿quin és el vostre posicionament?
No hi ha una opinió unànime al col·legi, hi ha gent que la defensa i gent que no. Crec, personalment, que l’obertura és inevitable en el món en què vivim. L’obertura ha de suposar una altra obertura, si no és senzillament acceptar una invasió.
Per tant, la reciprocitat és necessària, cal que els nostres professionals puguin anar a exercir fora si els altres poden venir aquí. Però hi ha ciències que són universals i d’altres que tenen les seves particularitats, i això fa que l’obertura sigui possible però que requereixi els mateixos requisits. És a dir, que si quan els advocats d’aquí van a exercir a França o Espanya han de complir uns requisits, els que vinguin aquí també.
Hem de vetllar, més que pels advocats que puguin venir de fora (perquè el mercat ja ho regularà, si nosaltres prestem un millor servei que no pas els de fora ja ens vindran a veure a nosaltres), perquè els ciutadans rebin un servei adequat. Tenim l’avantatge respecte als que vénen de fora que coneixem el país i si ho fem bé no hem de patir.
L’anterior junta va aconseguir la tan reivindicada assistència lletrada des del moment de la detenció. Ara el que es reclama és que hi pugui haver el mateix advocat durant tot el procediment. ¿Això com es pot fer?
Ho hem mirat i té dificultats organitzatives, però hi hem d’arribar perquè és molt important. És interessant que el mateix advocat conegui la declaració a la policia, a la Batllia, i pugui arribar després davant del tribunal per poder fer una defensa adequada. Hi ha una bona predisposició per part de tothom.
L’experiència que tenim de l’assistència lletrada a la policia és molt bona, ha funcionat molt bé i ens ha ajudat molt el fet que la policia hi hagi col·laborat, i molt, perquè les coses surtin bé. Hi ha hagut les dificultats pròpies d’una cosa que començava de nou, i ara el que hem de fer és acabar de polir aquestes dificultats.
¿Quines són aquestes dificultats que han trobat?
Petites qüestions de funcionament. A partir del moment en què es posa assistència des de la detenció, les intervencions dels advocats s’incrementen. Pot semblar que hi hagi més delinqüència, però no és així. I l’assistència és bona per al detingut mateix i per a la policia, ja que el fet que hi hagi un advocat fa que hi hagi un testimoni de la feina que fan, i per tant també tenen més garanties. No hem tingut cap dificultat amb la policia.

http://www.bondia.ad/index.php?option=com_content&view=article&id=17658:francesc-badia-tenim-unes-lleis-que-fan-que-el-procediment-sigui-feixuc-lent&catid=43:societat