dilluns, 1 de setembre de 2008

+Sta. Tribuna del Sr. Eusebi Nomen

• LA TRIBUNA

Crisi? Jo, despatx nou

Eusebi Nomen

• Divendres vaig anar al tercer pis de Govern per arreglar uns papers. Les portes que donen a la zona del despatx del cap estaven obertes i… em vaig quedar de pedra! L’han tirat tot a terra. I un munt d’operaris hi treballen per, suposo, fer un despatx tot nou durant les vacances del cap. Com pot ser que qui remena els nostres diners els dediqui a fer-se un despatx nou mentre que cada dia es parla de crisi econòmica, d’excessiva pressió fiscal, de congelació de sous, de problemes greus en massa famílies del país…? Com pot ser? I no és un problema de si costarà tant o quant. El problema és de mentalitat. Ara no toca dedicar recursos (pocs, molts o massa) en una cosa tan supèrflua i egocèntrica com la reforma del seu propi despatx. I a sobre quan tan sols li queden uns pocs mesos de mandat. Ara no toca.
I no vull fer la broma fàcil que la reforma del seu despatx podria ser una de les mesures per rellançar la nostra economia. Ja les veurem aquestes mesures. Ja les veurem… Perquè el nostre Govern encara no ha entès que per fer créixer el PIB al segle XXI cal facilitar el creixement de la productivitat de les empreses. Una tautologia? Sí, però permeti’m un exemple: trenta anys enrere, Suècia gaudia de dos símbols nacionals: el grup ABBA i Volvo. El grup ABBA feia innovació emocional, oferia nous productes (discos) que satisfeien necessitats lúdiques. Volvo era la gran innovadora tecnològica, oferia nous productes amb noves prestacions, més seguretat… El grup ABBA protegia la seva innovació emocional mitjançant els marcs legals sobre drets d’autor i gestionava aquests drets amb l’ajuda d’eficients societats d’autors. Volvo protegia la seva innovació tecnològica mitjançant potents patents que protegia amb l’ajuda de la seva oficina de patents. I per tenir una idea de la importància que pot tenir la innovació emocional, tingui en compte que fa trenta anys ABBA obtenia uns beneficis mundials superiors als de Volvo.
I avui en dia el secret està en l’encaix entre la innovació tecnològica i la innovació emocional. Miri l’èxit de l’iPod d’Apple. És un mix perfecte de tecnologia, disseny, comunicació, accés a bases de dades de repertoris fonogràfics. Un encaix perfecte que es protegeix amb drets d’autor, patents, dissenys industrials, marques… tota la bateria dels drets de propietat intel·lectual.
Però a Andorra, l’única innovació que es pot realitzar és fer-se un despatx de disseny nou, tal com fa el nostre cap. Perquè la realitat és que Govern no arregla allò que és prioritari per poder innovar: que la innovació empresarial es pugui protegir!
I des del 1999, Govern ha frenat les eines fonamentals perquè un empresari andorrà pugui protegir la seva innovació. Fixi’s que el 1999 el Consell ja va aprovar la llei de patents. Però aquesta llei necessita que es desplegui el seu reglament d’execució i que es creï l’oficina de patents. Altrament un empresari no pot protegir les seves innovacions tecnològiques. I des del 1999 aquests textos dormen als calaixos… i, per tant, a Andorra la innovació tecnològica no és protegible. I com vol que es faci innovació sense protecció?
Per altre costat, la Llei d’autors del 1999 ja va fixar la necessitat de crear la societat d’autors d’Andorra. I aquesta llei establia uns mecanismes molt eficients per a la gestió dels drets, especialment per a entitats d’emissió de TV per cable. Doncs, la realitat és que des del 1999 Govern ha frenat la creació de la societat d’autors andorrana. De forma que a Andorra no vindrà ni sorgirà cap ABBA, i es fa molt difícil la gestió d’empreses culturals. És a dir, la gestió de les empreses que utilitzen drets d’autor com a factor de producció, com per exemple STA i Cable Mútua. Dues empreses que fan reemissions de programacions de televisió farcides de drets d’autor. Si a Andorra s’hagués creat la societat d’autors el 1999, l’STA i Cable Mútua podrien haver liquidar els drets sobre els continguts televisius directament a la societat d’autors d’Andorra amb tarifes reduïdes. I a més la societat d’autors d’Andorra podria promoure les empreses culturals i els autors andorrans amb un important percentatge dels ingressos que recaptés. Però la tossudesa de Govern d’aturar la creació de la societat d’autors d’Andorra ha provocat que tant l’STA com Cable Mútua no han pogut liquidar els drets del contingut que emeten. I han crescut com han pogut… i ara a l’STA li ha tocat pagar els plats trencats de Govern. I ja veurem com se’n surt Cable Mútua.
Seguim amb el mateix model del tabac o del sucre. Models de negoci que s’aguanten fins que ve el cop de pal des de fora. I ja hi tornem a ser. Ara és una societat de gestió col·lectiva d’Espanya, qui representa els drets dels continguts que es reemeten a Andorra i que legítimament presenta a l’STA la factura. O paga o para d’emetre els continguts per als quals no ha pagat. I és clar que l’STA ha de pagar perquè des del 1952 aquests drets s’han de respectar Andorra. I els diners marxen fora d’Andorra. Com sempre, sense retenció d’impostos. I sense que passin per una societat d’autors andorrana que podria fer molt per promoure la cultura viva d’Andorra. Ai, la cultura viva! Aquella que pensa i opina. Quina por que té el nostre Govern a la gent que pensa i opina. Govern tan sols s’atreveix amb la cultura de museu o a refer baranes de ponts romànics… que ni pensen ni opinen.
I ara es crearà la societats d’autors d’Andorra de pressa i corrent i, és clar, que sense cap debat previ entre autors i empreses culturals del país, ni sense cap acord de gestió previ amb els representants dels repertoris universals de les obres. A batzegades, però tranquils… que de moment, ja dediquem recursos per innovar el despatx del cap.