dissabte, 19 de juliol de 2008

Opinions als diaris Andorrans

Per què estem així?

Diaria d’andorra

Eusebi Nomen

M’agradaria escoltar un discurs clar dels nostres responsables en el qual ens expliquin de forma entenedora què ens està passant. Sembla mentida que segueixin callats després de tot el que escrivim i de tot el que està passant.

Potser ho fan perquè estan superats pels problemes. En tot cas, davant d’aquest silenci em permeto compartir amb vostès uns fets i unes tesis.

Ara no toca parlar de les solucions de la crisi occidental. Siguem realistes, nosaltres no podem fer res per solucionar els problemes del món. L’únic que poden fer és trobar el millor encaixament a la realitat que tenim davant i a la que ens acompanyarà en el futur. I per trobar-lo, cal entendre per què el Govern ja estava realment en fallida tècnica abans que la crisi emboliqués els nostres veïns. Agafem un seguit de dades publicades pel mateix servei d’estudis del Govern. I m’estalvio entrar en si estan degudament calculades (o no). En tot cas, permeteu-me treballar amb grans xifres. I per identificar indicis sobre l’arrel del problema, agafaré quatre dades macro (i no s’emocionin, que són dades a les quals no s’ha descomptat l’efecte de la inflació de 15 anys i que dos euros avui són l’equivalent a un euro el 1993).

Des del 1993, la nostra població és 1,4 vegades més gran.
Des del 1993, el valor de les importacions –bon indicador de la nostra economia tangible– s’ha doblat.
Des del 1993, el nostre PIB ha augmentat 2,5 vegades (i m’estalviaré discutir aquesta dada).
Des del 1993, els pressupostos dels nostres comuns han augmentat 2,5 vegades.
Des del 1993, els pressupostos del nostre Govern han augmentat 10 vegades.

Ara mirem el nostre model econòmic. Penseu quins eren els motors de la nostra economia l’any 1993. Sota, caball, rei; turisme i comerç, construcció i sector financer. Avui, el nostre model econòmic és el mateix però amb un sector de la construcció immobiliària seriosament tocat, un sector de la construcció d’obra pública ofegat pel límit d’endeutament al qual ha arribat el nostre Govern i el fracàs del miratge dels peatges a l’ombra; un sector turístic sotmès a una competència molt superior a la del 1993 i amb una clientela ofegada pel deute domèstic; i un sector del comerç amb un diferencial de preus molt per sota al del 1993. I com a il·lustració pareu a Guissona i poseu carburant: tres cèntims menys per litre que a Andorra.

I fixeu-vos que el pressupost del nostre Govern ha augmentat 10 vegades, i les importacions tan sols han augmentat 2 vegades, el PIB 2,5 vegades i la població tan sols ha 1,4 vegades. Això vol dir que la pressió fiscal indirecta que suporta la nostra economia és molt superior a la que suportava el 1993. I amb la reducció de diferencials, la nostra economia ha demostrat que no pot suportar aquesta pressió fiscal. I no ens enganyem. Andorra era atractiva perquè era diferent. Sabia existir amb una administració humil i eixerida. I com que no gastàvem, la nostra pressió fiscal era baixa i les nostres empreses podien ser competitives. Si gastem i imposem com els altres, les nostres empreses deixen de ser competitives i… s’ha acabat el nostre motor econòmic.

I ara pregunteu-vos si, avui en dia, gaudeix d’un benestar molt superior al del 1993, i si aquesta millora ha estat gràcies a l’acció del Govern (o no). Si la resposta fos positiva, aleshores pot ser que hagi valgut la pena generar aquest forat financer. Si la resposta és negativa, aleshores vol dir que l’administració va per un costat i la societat per un altre. O fins i tot que tenim una paparra a sobre i que fa massa coses que tan sols li preocupen a ella.

I no ens equivoquem. La nostra economia no crea valor econòmic, tan sols es fonamenta a transferir valor. Guanya perquè no gasta. No tenim recursos naturals ni un gruix d’empreses creatives. El que tenim és un gruix d’empreses comerciants. Compren bé i venen a millor preu que els altres perquè tenen menys despeses. I el nostre problema se centra en el fet que ens hem carregat l’avantatge comparatiu de les despeses. Ja som cars com els altres. Ja tenim impostos com els altres (mal fets i cars). Ja tenim deutes com els altres. Ja tenim una administració enorme com els altres. Ja tenim més deute que el que podem pagar. I si aquest és el problema, la solució no passa pas per posar més impostos o altres impostos. Perquè la realitat és que la nostra economia fonamentada en els diferencials de preu, no pot suportar l’actual pressió fiscal.

Probablement la primera mesura que caldria prendre és posar el pressupost del Govern a 2 vegades el del 1993, en lloc del nivell actual de 10 vegades el del 1993. La segona mesura seria posar la pressió fiscal a 2 vegades la del 1993 en termes absoluts, és a dir, mantenir la mateixa pressió fiscal relativa que la del 1993. I mantenir aquesta situació fins que Andorra no sigui capaç de migrar de model econòmic i obrir els mercats mundials a les empreses andorranes.

I el més important és que Andorra no perdi la seva identitat. Però fixeu-vos si pot ser cruel la nostra administració que ja té previst fer un museu amb la nostra identitat, i posar-la en vitrines com si fos una relíquia del passat… sense comentaris.


======================================================================================


La política dels pebrots


Francesc Casals

S’ha consumat l’alcaldada -o ministrada, o cacicada, o abús de poder, o fer entrar el clau per la cabota, com més us agradi dir-ne-: dimecres passat, el Govern va adjudicar el trasllat de la runa del túnel dels Dos Valires, dinou mil camions anant per Escaldes i tornant pel centre d’Andorra la Vella, durant quinze mesos.

S’ha adjudicat amb el menyspreu més absolut cap al Comú i als ciutadans i ciutadanes d’Escaldes, al sentit comú, i al principi de “menysdany”, de menor perjudici possible. Sense diàleg ni miraments: per pebrots.

A risc de fer-me pesat, tornaré a dir que s’ha escollit la pitjor de les quatre opcions que hi havia: la de passar-ho tot per Escaldes.

La segona era acabar el viaducte i després passar directes pel túnel cap a la Massana (Si volem que el túnel serveixi per alguna cosa com més aviat millor, la urgència de veritat és la construcció del viaducte);

La tercera: portar la runa al Maià. Però l’autonomenat “ministre de Canillo” no vol que els 19.000 camions passin pel seu poble. I ni ell ni el cap de Govern no volen permetre que un sol cèntim vagi al comú d’Encamp.

I la quarta, portar la runa a Beixalís passant per Vila: és una proposta dels professionals del transport que, no se sap per quin motiu, el Govern ni tan sols ha considerat.

Els ministres Minoves i Jordana m’han acusat de polititzar el tema. Doncs no, senyors, fins ara no he fet més que el que em manava la meca condició de conseller de Comú, que és la defensa del benestar dels meus conciutadans. Però ara potser sí que n’hi faré, de política: manifesto aquí la meva esperança que, a l’hora de votar, la gent d’Escaldes recordi com la tracta el govern del Sr. PINTAT, -amb ministra d’Escaldes inclosa i muda- com l’atropella sense cap necessitat, només per imposar una malentesa autoritat, negant-se a escoltar el cònsol i tot -tot!- el Consell de Comú. O sigui: per pebrots!

Senyor cap de Govern, senyors ministres: els qui, com vostès o jo, tenim el privilegi de rebre un salari públic, hem de complir algunes obligacions; entre elles hi ha la d’aixecar de tant en tant el cap de la menjadora, ni que sigui per veure qui ens l’omple i donar-li les gràcies; i també, sobretot, per fer alguna cosa més que omplir el pap, i treballar en favor d’aquells que ens alimenten, i no en contra seva. L’interès nacional que tant invoqueu aquests dies consisteix, abans que en qualsevol altra cosa, en preservar la qualitat de vida i el benestar de la ciutadania. Tot allò que vagi contra aquest principi no és més que l’interès personal i politiqueta de la més baixa. La vostra, aquella que, quan teniu majoria, no coneix cap argument que no sigui el pes dels pebrots.


*****
Manca explicar que el Comú lliberal del Sr. Camp tot i l´acord en la reunió de Comuns de valorar en 10€ cada camió descarregat ell, el Sr. Camp, ha rebaixat fins a 3,50 € la quota.
Govern ha pagat un chec de +- 150.000 €.
Hi han altres compromisos?.

Jaume Cabot