De les filtracions al diari intoxicador
DEL DIARI D´ANDORRA
DIMECRES, 17 DE FEBRER DE 2010 08:50 - Toni Solanelles
Ara no recordo si va ser descafeïnat. Però tallat ho era. Segur. Després vindria l’advertiment. Calia que em canviés el mòbil. Algú hi estava furgant.
A través meu, o de les meves comunicacions telefòniques per ser més exactes, cercaven algú o alguna cosa. En fa tres anys i uns quants dies més, de tot plegat. No sabria qualificar la meva reacció en aquell precís moment. Ni sorpresa, ni enuig. Res de tot plegat. Bocabadamenta, si existís el terme. I, més aviat, la generació d’una inquietud per intentar esbrinar el perquè. Ja llavors tenia clar que no havia fet res susceptible de pagar-se amb una intervenció telefònica. Aquell tallat, però, acabaria fent canviar moltes coses. Va disparar el meu interès per l’entorn legal en què em moc (com a ciutadà; com a persona amb una certa transcendència pública...) i va revolucionar, poc o molt, alguns dels sentiments més profunds. Curiosament, entre les coses que menys han canviat hi ha la meva feina i el meu telèfon. O l’ús del telèfon, si ho volen dir així.
Divendres, un grup de bona gent que fa un programa de ràdio com a part de la teràpia que segueixen per desintoxicar-se –la majoria de l’alcohol, m’explicaren– em van fer repassar el tema. La punxada telefònica. Em demanaven si havia sentit por, si m’havia sentit pressionat. Si a Andorra hi ha llibertat d’expressió. S’interessaven per la meva feina o el procés judicial. El cas encara resta obert. Estrasburg s’hi haurà de pronunciar i fins llavors no ho deixaré pas passar. Per convicció. Han passat tres anys però mantinc intacte allò que em vaig dir el primer dia: calia anar fins al final. Cal, encara. Les regles del joc s’han de deixar clares. Sense cap altre temor que el de no decebre la pròpia creença. Essent d’allò més honest amb el que defenso. Fent silenci quan cal i alçant la veu quan toca. Errant-la molts cops, també. Però aprenent. Tres anys poden ser molts anys. O molt pocs. Tot depèn. Però jo no he deixat en aquest temps –o ho he intentat, almenys– d’avançar. Potser amb passos no sempre ferms. Però sí amb convenciment, respecte i estima. Estima per als qui se la mereixen, és clar.
*** Cercaven i cerquen "el" "la" persona que et dona les dades que no hauries de tenir i publicar.
DIMECRES, 17 DE FEBRER DE 2010 08:50 - Toni Solanelles
Ara no recordo si va ser descafeïnat. Però tallat ho era. Segur. Després vindria l’advertiment. Calia que em canviés el mòbil. Algú hi estava furgant.
A través meu, o de les meves comunicacions telefòniques per ser més exactes, cercaven algú o alguna cosa. En fa tres anys i uns quants dies més, de tot plegat. No sabria qualificar la meva reacció en aquell precís moment. Ni sorpresa, ni enuig. Res de tot plegat. Bocabadamenta, si existís el terme. I, més aviat, la generació d’una inquietud per intentar esbrinar el perquè. Ja llavors tenia clar que no havia fet res susceptible de pagar-se amb una intervenció telefònica. Aquell tallat, però, acabaria fent canviar moltes coses. Va disparar el meu interès per l’entorn legal en què em moc (com a ciutadà; com a persona amb una certa transcendència pública...) i va revolucionar, poc o molt, alguns dels sentiments més profunds. Curiosament, entre les coses que menys han canviat hi ha la meva feina i el meu telèfon. O l’ús del telèfon, si ho volen dir així.
Divendres, un grup de bona gent que fa un programa de ràdio com a part de la teràpia que segueixen per desintoxicar-se –la majoria de l’alcohol, m’explicaren– em van fer repassar el tema. La punxada telefònica. Em demanaven si havia sentit por, si m’havia sentit pressionat. Si a Andorra hi ha llibertat d’expressió. S’interessaven per la meva feina o el procés judicial. El cas encara resta obert. Estrasburg s’hi haurà de pronunciar i fins llavors no ho deixaré pas passar. Per convicció. Han passat tres anys però mantinc intacte allò que em vaig dir el primer dia: calia anar fins al final. Cal, encara. Les regles del joc s’han de deixar clares. Sense cap altre temor que el de no decebre la pròpia creença. Essent d’allò més honest amb el que defenso. Fent silenci quan cal i alçant la veu quan toca. Errant-la molts cops, també. Però aprenent. Tres anys poden ser molts anys. O molt pocs. Tot depèn. Però jo no he deixat en aquest temps –o ho he intentat, almenys– d’avançar. Potser amb passos no sempre ferms. Però sí amb convenciment, respecte i estima. Estima per als qui se la mereixen, és clar.
*** Cercaven i cerquen "el" "la" persona que et dona les dades que no hauries de tenir i publicar.
Comentaris
Casos jutjats i sentenciats sense nom i presuntes amb nom.